Conceptos

Para empezar, definamos conceptos:

PERIODISTA

REDACTOR

COMUNICACIÓN

SOCIAL MEDIA

 COMUNIDAD

Ahora, ya podemos empezar...

La sal de la vida

La comunitat científica està obsessionada amb Mart. Des de que jo sóc persona raonable, he vist per televisió imatges del planeta veí i he escoltat infinitat d’hipòtesis sobre l’existència de vida marciana. Desprès de concloure que Mart, com la Terra, té aigua, l’última investigació, publicada per la revista Science, adverteix que l’entorn del planeta devia ser molt més salat del que suportaria qualsevol ésser humà.

Però, per què aquesta mania experimental per determinar l’habitabilitat fora del nostre Món?. Desprès de rumiar i rumiar sobre el tema, he arribat a la conclusió de què l’ésser humà se sent sol en el cosmos espacial, que necessita noves amistats i experimentar estils de vida diferents. Fet que explicaria tanta depressió, tanta ansietat i tanta falta de realització personal.

Els nostres veïns del planeta vermell eren una gent “muy salada”, com els andalusos. Però no devien ser persones corrents, ja que a nosaltres la sal només ens porta problemes de salut, com la hipertensió, o mal de caps quotidians (si el mar fos dolç no tindríem problemes de sequera).

Però pensant en la preocupació de la NASA, que ara ha enviat a Mart una excavadora anomenada Phoenix, crec que el principal instigador del rebuig cap al nostre planeta és l’ex Vice-president dels Estats Units Al Gore. Amb el seu discurs político-ecologista sobre el canvi climàtic, ha fet que molts ciutadans estiguin interessants en canviar de residència i comprar-se un chalet a les afores del planeta vermell.         

Les Autoescoles

Conduir és un luxe. Més que conduir, conduir legalment. Les autoscoles s’aprofiten dels quatre duros estalviats que té un noiet de divuit anys per fer negoci. O bé el noiet exprimeix els seus progenitors, que, a més, es deixen el sou en: la matricula de primer de carrera, les classes d’anglès del dilluns, l’equipament pel futbol dels dijous, la ortodòncia i la borratxera del dissabte, és clar.  

Però tornant al tema autoscoles, he de dir que constitueixen el millor negoci que existeix, desprès de les clíniques dentals. Els odontòlegs, però, han de patir el mal alè d’alguns i la gengivitis sagnant d’altres. El professor d’autoscola es limita a: seure còmodament, mentre va donant indicacions de direcció, escoltar ràdio tele taxi i explicar batalletes de quan era jove.

Mai una lletra del abecedari havia estat tant desitjada. Però un cop es té, la “L” s’acostuma a desenganxar del vidre del darrere, just quan la urbana atura el noiet per excés de velocitat. I és que tenir el carnet no és sinònim de conduir bé. Tanmateix no tenir-lo no implica no saber circular, si no mireu a Farruquito.

El pobre no va veure un home que creuava un pas de vianants i per això ha estat condemnat a un any de presó. El mateix em va passar a mi el primer dia que vaig pujar a examen pràctic. Una anciana (la més esquifida de Granollers) i trampejant amb un carro de la compra tant carregat que li sortien per dalt fulles d’enciam. Total, que la dona es disposava a passar pel pas, però un gran camió (el tràiler més enorme del Vallès) em va treure visibilitat i PATAPAM, no vaig deixar creuar la iaia, que ja veus la pressa que devia tenir. La cosa és que no vaig anar a la presó, però no hem van donar el carnet.

Fent comptes exactes, calculo que treure’s el carnet costa el mateix que alimentar tot un poble de l’Àfrica central durant un any. Un cop penses que ja el tens, topes amb els anomenats “fallos leves”. El “fallo de observación” és, sense dubte, el que més ràbia fa. Mentre que per a uns observar és fer un cop d’ull, per a altres significa girar el cap fins que les vertebres cervicals et produeixen un pinçament.

Segons el Ministre de Justícia, la modificació dels articles de trànsit del Codi Penal suposa la tipificació com a delicte de la conducció sense permís o sota els efectes del alcohol. Però analitzant la situació, potser surt més a compte pagar la fiança que treure’s el carnet.  

Palomitas!

Contienen hasta un 25% de grasa y  un 3% de sal, però són adictivas delante de una gran pantalla. El precio medio de 100 gramos en un cine es de 3,29 euros, frente a los 0,32 euros que cuestan en una tienda. Con todo, las palomitas representan el gran negocio de las salas de proyección. ¿Qué tienen para despertar esa pasión entre los consumidores?

Ritual del cine

El cine no es, únicamente, una película vista en una pantalla de gran formato. Ir al cine se convierte en un ritual, que se suele llevar a cabo los fines de semana, cuando el estrés laboral ofrece una tregua y la mente solo quiere desconectar, por un par de horas como mucho, del mundo real.

El primer paso para querer ir al cine es no tener nada mejor que hacer. No puede hacer calor, porque si no la playa tira más. No puede hacer mucho frió, porque si no el sofá de casa gana. Se trata de encontrar una tarde de esas tontas, en las que se piensa, ¿qué podemos hacer?. Para esos días, las salas de cine se convierten en las mejores aliadas contra el aburrimiento.

El segundo paso es elegir compañía. Aunque se puede ir solo o con un gran grupo, lo mejor es ir en pareja. De cara a comentar el argumento a la salida es lo más productivo, porque se evita entrar en grandes debates que suelen acabar mal.

Además, el cine se ha convertido en un clásico de las primeras citas, en las que aun no hay mucho tema de conversación, y de las citas más avanzadas, en las que ya no se piensa en conservar, sino en pasar a la acción. Para estas últimas, fila 12 es la más disputada.

Palomitas en pareja

Pero sin duda, lo mejor de ir en pareja es compartir las palomitas. Es en este contexto cuando se hace realidad la máxima de “tres son multitud”, porque resulta poco práctico el hecho de tener tres manos hurgando en el recipiente de cartón.

De palomitas hay de dos tipos, las clásicas saladas y las de colorines, de un sabor dulce ambiguo. Paras las primeras, sobretodo, es necesario un litro de Cocacola, si no se quiere salir de la sala con una úlcera de estómago.

Es en este punto donde se suele producir una disputa entre los cinéfilos y los que van al cine ha echar unas risas. Los primeros no soportan el “crac crac” que hace el maíz hinchado en contacto con los dientes, aunque lo que les saca de quicio es el sorbido de bebida, sobretodo cuando esta ya escasea.

A pesar de ser caras, grasientas e indigestas, las palomitas representan la mayor ganancia de las salas de cine, muy por encima de las propias entradas. Hay consumidores que gastan hasta diez euros únicamente con los Hot Dogs, la bebida, las golosinas y las palomitas. Una gran industria de nutrientes para soportar el coste de películas poco taquilleras y levantar el negocio del cine. 

Oda a las palomitas caseras

E aceite caliente

espera ansioso su llegada,

al entrar en la sartén

parecen perlas doradas.

Saltan como chispas encendidas,

Se abren como flores de alegría.

Al salir de la sartén

lucen vestidas de blanco,

alegres y saltando.

Todas ellas tan finas,

Se deslizan suavemente

Para caer en tu plato.

Al llevármelas a la boca

siento el calor que desprenden

y su sencillez me envuelve.